Documento sin título

Marc Lamúa: passada Berenar Socialista a Llofriu (Catalunya)

17. 09. 11
Visto: 44

Agraïments...
Els darrers dies, han estat de turment per Catalunya i han tingut una especial afectació per a les nostres comarques.

Dr. Marc Lamuà lic. Primer Secretari del PSC Comarques Gironines . Dr en Filosofía. Lic. en Arquelogía e Historia
Professor del Màster en Lideratge Polític de la Universitat de Barcelona

Hem sabut amb consternació que el radicalisme s’hi havia amagat i crescut.

Per tant també: dir-vos que el nostres pensaments i sentiments acompanyen la gent de Ripoll i del Ripollès.

En especial, us dirigeixo totes aquestes paraules als companys i companyes d’allà, que han patit de prop l’horror de la serp del fanatisme, que és tot el contrari del que som els socialistes democràtics.

El que ha passat no s’escull, no s’abona, no s’espera i no s’albira fàcilment. Senzillament et colpeja. I ho fa amb tota la força que el terror és capaç de fer-ho.

La reacció habitual en les comunitats colpides per l’horror d’un atac terrorista és la de replegar-nos. És a dir, la de reforçar els llaços d’amor, de comprensió i de compromís mutus. Davant l’agressió, la comunitat es blinda amb cohesió. Una resposta instintiva, més animal que humana. No tan racional com emocional.

La salut i la fortalesa d’un país, del nostre país Catalunya, es mesura per coses com: la manera que tenim de tractar els que tenen menys o són minoria; i, sobretot, la solidesa dels consensos que som capaços de construir per definir el futur de la nostra pàtria.

Durant les primeres hores, la reacció contra l’horror de l’atemptat va ser unànime. Però, després, hi ha hagut alguns episodis que vull denunciar i que no ens haurien de passar per alt.

A les xarxes socials, que massa sovint es converteixen en l’escenari on vomitar instints tan baixos i indignes com l’odi, alguns varen denunciar que la Policia de Catalunya parlés en català (exigien l’ús del castellà); i alguns altres, en canvi, fantasiejaven que les clavegueres de l’Estat haurien actuat per contravenir el procés.

El sentiment que domina algú que no és nacionalista com jo és l’afartament que qualsevol tema sigui dirigit cap a aquesta qüestió que ens enfronta i crea conflicte. Però resulta lamentable quan encara hi ha terroristes a la fuga, informacions parcials, investigacions obertes, desplegament policial extraordinari i la gent en xoc sense saber com metabolitzar el que estàvem patint.

Ho dic, perquè hi intervingueren actors dels que un espera seny, exemplaritat i rigor. No diré noms per no contribuir a acusar més persones de les que ja som acusades a diari en aquests últims mesos. Però varen opinar exconsellers, editorials de mitjans de comunicació, responsables polítics actuals i declaracions creuades amb més o menys maldat implícita dels governs espanyol i català.

Tot aquest seguit de microconflictes quotidians, aquest cop a propòsit de quelcom que genera tanta unitat com el rebuig de la barbàrie, alerten que si no fem tot el possible a Catalunya, el nostre país, hi haurà una fractura profunda que podria durar molt de temps i tenir conseqüències nefastes per a tots els catalans i catalanes.

Ara bé, han passat els dies i també han succeït coses molt positives. El treball de tots els cossos de seguretat, en especial els Mossos d’Esquadra, ha evitat nous atemptats. Els bombers, les Policies Municipals o el personal de salut han donat fins a l’últim alè d’esforç per reaccionar bé als atemptats. I, en especial, la gran majoria de catalans i catalanes han actuat amb seny i sentit comú. Demà, a Barcelona, tots junts estic convençut que reclamarem que si hi ha alguna cosa més important que qualsevol altra, és la unitat i la concòrdia implícita en com entenem Catalunya i el catalanisme.

L’escenari polític d’aquest curs que avui iniciem, 2017-2018, ens obligarà a recordar amb fermesa i passió que Catalunya el que més necessita és recuperar ben aviat la unitat i la fraternitat entre els catalans i catalanes; que sempre ha estat el tret identificador més notable i transcendental del catalanisme.

Això precisament exigeix que la solució a aquest conflicte no passa per la solució proposada per cap de les dues parts. La solució a Catalunya NO pot sortir estrictament d’una de les dues parts. La solució només podrà venir donada per un ampli consens transversal que sorgeixi d’una voluntat realment majoritària a Catalunya.

Entenent això, la solució a Catalunya no pot ser esperar una reforma de la Constitució Espanyola. Aquesta reforma pot ser una part de la solució aportada des d’instàncies estatals? Segur. Però no serà de cap manera el desllorigador, perquè no és el que està esperant una part suficientment representativa de la nostra societat.

Al final de tot aquests anys de tanta tensió i de paralització de tot allò que no sigui procés, Catalunya i la seva gent hem de poder sentir que hem pogut decidir amb unitat i consens què volem que sigui el nostre país. I, per suposat, amb això, no em refereixo al referèndum de Junts x Sí que no és altra cosa que una estratègia per aconseguir la independència d’avui per demà; que no ens condueix a enlloc més que al conflicte amb els pobles d’Espanya i a la divisió profunda entre els catalans i catalanes.

Ara bé, si entenem i defensem que això és un conflicte polític; com a tal requereix una solució política. I a més entenem, com sempre ha fet el PSC, que Catalunya és una nació, la solució tampoc no pot ser una recepta cuinada i servida des de l’Estat. Catalunya ha de ser agent principal d’aquesta solució i poder tractar-la amb capacitat d’igualtat amb l’Estat. Espanya ha d’entendre en el seu camí indefectible cap a un perfeccionament federal que la relació amb les nacions que la composen ha de ser diferent a l’actual articulació amb vocació centralista en temes cabdals de la relació política entre l’Estat i les seves parts.

Hem de combatre amb tota la força de les nostres veus federals, el conflicte entre dos nacionalismes que es retroalimenten; enfrontant-se ara culturalment; ara en xoc de legalitats. Cap d’aquestes dues trinxeres ha de ser desitjada o desitjable per un socialista federalista, cap de les dues, perquè ambdues són negació del pacte i del diàleg. I, per tant, són negacionistes de les bases elementals del federalisme. I també, i això és el més important, del catalanisme.

Que mai ens hi trobin. Ens hi hem negat i ens hi haurem de negar, encara amb més vehemència en les setmanes properes. No som nacionalistes. Som federalistes.

El PSC ha de ser crític amb els dos nacionalismes, bel•ligerant per igual, no hi ha lloc ni per un bonisme cap al nacionalisme espanyol, que s’amaga en una falsa normalitat patriòtica; ni cap a l’acceptació d’alguns principis igualment supremacistes que arrelen en l’independentisme. El PSC ha de ser un partit enfrontat a això, no equidistant, que ningú no s’equivoqui, que ningú no gosi acusar-nos de voler ser equidistants en un conflicte com aquest. L’equidistància amaga autocomplaença del qui se sent aliè. I no en som. Som bel•ligerantment antinacionalistes i per tant en cap cas equidistants, tot el contrari.

Davant d’aquests dos projectes nacionalistes, el del PP i el de Junts pel Sí, que han provat a imposar la seva visió dogmàtica; davant la profunda incapacitat de cap dels dos nacionalismes d’obtenir consens; davant de la fractura que això ens està produint; som bel•ligerants. I federalistes! L’articulació federal és màxima llibertat per Catalunya i fraternitat amb els pobles d’Espanya.

Per tant, el deure del PSC és el de contribuir a trobar posicions independents dels dos nacionalismes en oposició. Posicions que serveixin a la ciutadania catalana per entendre que hi ha posicions que van més enllà d’aquesta realitat maniquea que dibuixen uns i altres. El PSC ha de garantir que la manca de diàleg i llibertat d’opinió i pensament no sigui per falta nostra; i que la defensa d’aquestes llibertat i capacitat de diàleg guanyades a pols a la dictadura, al terror i als nacionalismes sigui la nostra màxima responsabilitat i l’única bandera que guiï les nostres passes polítiques.

En aquesta complexa situació, el deure del PSOE és el de caminar la línia traçada amb la declaració de Barcelona. Però com deia abans, des de l’Estat s’ha de buscar una bona proposta de solució per Espanya, en el seu conjunt, i posar sobre la taula propostes adequades per Catalunya, per tal que hi hagi un escenari d’una Espanya plural i oberta en la qual Catalunya pugui trobar el seu encaix.

Però reitero i ho he dit abans. Catalunya no pot ser receptora d’una solució del pare Estat a la que hagi de dir sí o no. Catalunya mateixa ha de ser origen i final de l’encaix, o senzillament no serà, perquè mai podrà ser suficientment transversal la satisfacció amb la solució trobada. Estic convençut que entre els socialistes espanyols només hi trobarem suport per entendre que la sortida del laberint és una taula de diàleg bilateral, on Catalunya escull què vol ser, repeteixo, amb fraternitat i diàleg amb els pobles d’Espanya.

Aquest és el deure principal del PSC, no restar a l’espera d’una solució estatal, sinó generar propostes obertes que tinguin l’ambició més gran de transversalitat i consens a Catalunya; i que puguin garantir, doncs, representar els anhels del màxim nombre de ciutadans catalans.

I la dignitat és important i imprescindible. Els nacionalismes -en la seva visió maniquea de la realitat- tampoc no entenen la resolució d’un conflicte de confrontació sense la humiliació o la victòria per aniquilació del nacionalisme al que s’ha enfrontat. Aquesta dinàmica és la que el PSC ha de garantir poder trencar. En aquesta situació catalana, no podem permetre que cap dels dos nacionalismes, sigui quin sigui l’escenari final del conflicte, pretengui humiliar l’altre. Els nacionalismes sempre pretenen mantenir les ferides obertes amb sal, la nostra única ambició ha de ser la de contribuir a tancar de la manera més ràpida i eficient aquestes ferides obertes. I per això només pot haver-hi lloc al diàleg i a la fraternitat mútues.

Passi el que passi demà, haurem de viure els uns al costat dels altres. Amb estima i col•laboració el món funciona bé. Pel demà, Espanya no podeu construir un país imposant-lo. Només serveix un projecte comú amb llibertat de totes les parts. Catalunya tampoc mai no podrà ser un país amb mig país. El socialisme, al final, és pensar que no es pot excloure ningú i que quan això passa és pitjor per tothom. El socialisme va arrelar fa més d’un segle a Catalunya i va florir al país perquè és unitat de les seus fills i filles. Respectant amb llibertat les diferents identitats. Però essent-hi tots. Decidint conjuntament. I, sobretot, construint consensos.

Moltes gràcies!

0
0
0
s2sdefault
powered by social2s